POESIA
Escric. Si, escric perquè és necessàri fer-ho... Jo, arrel d'aquesta terra omplo amb paraules el llegat dels avantpassats...
Juan Marimán
Voldría explicar-te una història.
Però tinc por.
No diré noms.
Vaig pensar que si m'aixequés de la cadira
i caminés cap a l'armari,
agafés l'arma,
la carregués
i disparés
a qualsevol blanc que caminés,
a qualsevol negre que plorés per ell.
Vaig pensar
després del tret,
treuría el meu millor ganivet,
li arrencaria el cor
amb el que li emplenaria la boca
fins que li baixés a la gola.
Vaig pensar
que li havia de tallar les pilotes
i endinsar-li els ulls,
amb sang
rajant-li del nas.
Vaig pensar,
que li ficaria a la boca
perquè olorés la brutícia
del cervell de l'home blanc.
L'agafaria del coll
fins que morada, verda i blanca
fós la seva cara.
Mouria les meves cames fermes
cap a la seva panxa xisclant.
Un silenci s'apropà,
però el meu dolor
seguía igual. Les cames em tremolen
em porten a la realitat.
Un porc, als meus braços, han matat.
Va riure i va dir:
“Tú, negre bastard,
què t'havía fet ell?”
Li vaig dir.
Tu espantes els meus pares,
els dónes un cos trinxat
a punt de trencar-se,
una ment
presa a l'ebrietat,
enganyats
i esgotats.
Tu espantes les meves mares.
Quan elles dormen
una destral apareix
coberta de sang.
Mira, porc,
el que li fas a la nostra gent.
A qui li importa.
Estic aquí tancat.
Sense braços,
sense cames,
amb un cos
i una ment.
Realment
el meu esperit.
Però no tindré por.
Tu no em fas por.
Compte! sortirem de les vostres presons.
Tenia por d'escriure-ho,
de veritat,
però recorda
el teu Enemic.
Ell
és el nostre TAMBÉ.
CAPITALISM – THE MURDERER IN DISGUISE
Lionel Fogarty
És bo ser
el Costat Negre,
que sabem que a la terra
l'arbre cremat sobreviu,
on altres – teix i àlbers,
l'avet i el gran roure,
mai s'adaptaren
al calor, al foc i al fum.
És bo ser el Costat Negre,
encaixant amb la natura,
on ella escollí el color.
De la terra la seva obra,
magníficament mesclà
amb carícies d'afectuosa cura.
Cada país té un color,
dur, fort i nu, pur.
És bo ser el Costat Negre,
tot i que els externs canviin,
nosaltres, arbres de greix i eucalipte
som nadius, aquí el punt:
arbres importats estranys
i la lleugera rosa anglesa,
després de generacions
encara serà una rosa anglesa.
És bo ser
el Costat Negre.
On hi ha justícia al nostre costat,
enfortida per l'esperit
i un ferm orgull humil.
En ser al Costat Negre,
amb la natura i la grandesa,
el Negre és el Costat correcte
per aquesta terra: el color correcte.
THE BLACKSIDE
Kevin Gilbert
La poesia no serveix per res,
em diuen.
I en el bosc els arbres
s'acaricien amb les seves arrels blaves
i agiten les seves branques a l'aire,
saludant els ocells,
la Creu del Sud.
La poesia és el profund murmuri
dels assassinats,
la remor de les fulles de tardor,
la tristesa per l'al·lot
que conserva la llengua
però ha perdut l'ànima.
La poesia. La poesia és un gest,
un somni, el paissatge,
[...]
[...] la mateixa música.
I no dic més, perquè ningú trobarà
la clau que ningú ha perdut.
I poesia és el cant dels meus avantpassats,
el dia d'hivern que crema
i apaga
aquesta melangia tan personal.
LA LLAVE QUE NADIE HA PERDIDO
Elicura Chihuailaf
La Paraula sorgeix de la Naturalesa,
i retorna a l'incommensurable Blau
des d'on ens alegra i ens consola
quan la Paraula creu/ imagina.
Interrogar-se
no és sinó el sense nom que l'interroga
per sacsejar-la,
per desempolsar-la, per intentar
tornar-li la brillantor original.
¿Per què llavors el desig de
dir-ho tot,
si, com en un teixit, l'Ara
-en el temps circular-
existeix i es completa
amb el fil de l'ahir
i el de demà?
Així ens diu el temps que somia,
que ens somia. Que somiem.
EL TIEMPO QUE NOS SUEÑA, QUE NOS SOÑAMOS QUE NOS SUEÑA
Elicura Chihuailaf
Els posidoniates del golf tirreni, que al principi eren grecs, s'han barbaritzat i han esdevingut tirrens o romans, han canviat de llengua i de molts dels costums, però encara ara celebren una de les festes dels grecs, en la qual es reuneixen i se'n recorden dels antics noms i usatges, i després de compadir-se els uns als altres, se'n tornen plorant.
ATENEU
Els posidoniates oblidaren
la llengua grega, tants de segles mesclats
amb tirrens, i amb llatins, i altres estrangers.
L'única cosa ancestral que els quedava
era una festa grega, amb belles cerimònies,
amb lires i amb flautes, amb competicions i corones.
I tenien costum cap al final de la festa
de contar les seves antigues tradicions
i de tornar a dir els noms grecs
que a penes ja els comprenien uns pocs.
I sempre melangiosament acabava la seva festa.
Perquè recordaven que també ells eren grecs-
italiotes un temps també ells;
i ara com han decaigut, com han arribat a esser
per viure i parlar d'una forma bàrbara
arrabassats -oh desgràcia!- de l'hel·lenisme.
POSIDONIATES
C. Cavafis
Són les més dolces veus les que per sempre
callaren, les que sols
dins un cor afligit ressonnen amb dol.
En els somnis vénen tímides i humils
les melangioses veus,
i porten a la nostra tan dèbil memòria
morts benvolguts, als quals tapa
una freda freda terra, i per als quals mai
no brilla una alba riallera, ni floreixen primaveres.
Sospiren les melòdiques veus; i en l'ànima
sona la primera poesia
de la nostra vida -com a música, de nit, llunyana.
DOLCES VEUS
C. Cavafis
El silenci és or i plata la paraula.
Quin sacríleg pronuncià semblant fastomia?
Quin afeblit asiàtic abandonat a una sort
cega, muda, cec, mut? Quin míser orat
aliè a la humanitat, ultratjant la virtut,
digué quimera a l'ànima, i plata a la paraula?
El nostre únic do diví, contenint
totes les coses -entusiasme, pena, alegria, amor; en la nostra natura animal l'única cosa humana!
Tu que l'anomenes plata, no creus
en el misteriós verb vinent, que desà el silenci.
Tu no gaudiexes en saviesa, no et sedueix progrés;
amb la ignorància -daurat silenci- t'alegres.
Estàs malalt. El silenci insensible és una greu malaltia, mentre que la Paraula càlida, simpàtica, salut.
Ombra i nit és el Silenci; la Paraula, el dia.
La paraula és veritat, vida, immortalitat.
Parlem, parlem -no ens escau silenci
ja que fórem afaiçonats a imatge de la Paraula.
Parlem, parlem -ja que parla dins nosaltres
el diví pensament, conversa immaterial de l'ànima.
PARAULA I SILENCI
C. Cavafis
LLENGUA, TERRA, PELL