Llengua, terra, pell parteix de la idea que la diversitat lingüística és un estat natural del món i una característica inherent a la persona. Des de la part emocional i la poètica; des de la relació personal entre llengua i terra, des del posicionament polític, ofereixo i mostro la meva pell com un procés de consciència constant.

​

La pell es converteix, per mitjà del tatuatge, en un mapa simbòlic de les llengües del món que es troben en perill d'extinció. Relaciono el dolor físic amb el dolor que causa la pèrdua de la llengua pròpia i amb ella la pèrdua de l'identitat cultural així com d'una manera diferent de veure el món. Assumeixo l'experiència dels darrers parlants com a experiència pròpia en una previsió de futur.

​